martes, 10 de noviembre de 2009

La família del tio Melero


Sinopsis:
Tano Melero és un gos i malfaener que es passa el dia bevent i somiant amb els diners que guanyarà, quan el seu fill es faça famós torejant. En realitat, el seu fill Nicanor (El Melerito) “el fenomen” és un vividor que totes les nits se’n va de gresca, empenyorant el que faça falta, en tal de poder seguir el seu ritme de vida.
La seua filla Aurora és una xica molt fantasiosa i romàntica que viu en el món de les novel•les roses i li agradaria ser actriu. Sense tallar-se un pèl agarra un dia al seu nuvi Daniel i es fuga en busca de la glòria dels actors. L’altra filla, Carmela és la que pateix tota la realitat familiar i la seua màxima il•lusió és la de poder casar-se amb el seu promés Manolo (El Postinero).
A tot açò, el tio Mariano és el personatge que s’encarrega de posar la música en escena. Interpreta les seues melodies en el saló, deleitant l’oïda a tota la família. Un bon dia es presenta en casa de la família Melero, Pura, per recuperar el mantó que Nicanor s’emportà la nit d’abans i que resulta que està en la casa d’empenyorar...
En fi, entre les fantasies d’Aurora, l’afició de no treballar del pare, la poca vergonya del fenomen i la barra del tio... ¡Quina família la del tio Melero!


Anteayer fui a la Casa de Cultura donde los domingos de este mes habrá representaciones teatrales. La de ayer se titulaba La família del tio Melero, un sainete en valenciano de Manuel Soto Lluch, un autor de principios del siglo pasado. El argumento, ligero y amable, de inevitable final feliz, sigue las pautas de la moralidad de la época. Por ejemplo, un padre se desespera porque su hija se ha fugado con el novio. Por supuesto tal deshonra se repara con la boda que acabará con las posibles habladurías de la gente. El espectador joven –si lo hubiese- fliparía. Vale, una se pone en la situación de los años 20 y sigue la historia desde esa perspectiva. Lo que chirría son las pinceladas de modernización, que hablen de euros o de programas del corazón, y, sobre todo, que inserten números musicales como el baile de Tom Cruise en Risky Business u otro de Nicole Kidman en Moulin Rouge. Sin comentarios. En fin, la gente se rió y se distrajo, que es lo que cuenta. Además, fue respetuosa con la compañía de actores aficionados de la localidad vecina de San Vicente del Raspeig. La suerte fue que la facción ultra de la tercera edad no acudió, afortunadamente se quedó en casa temerosa quizá de la ventolera. Que siga así los próximos domingos.

1 comentario:

Mari Pau dijo...

Els sainets sempre triomfen en Agost. La tercera edat no s'avorreix en els sainets i per això no es maleducada, són xiquets.