Balada de la princesa i el Maigmó
T'oprimia el desassossec,
la inquietud fosca,
la desesperança crua,
l'angoixa negra,
el crit esquinçat,
el terror gelat,
mil dimonis punxant,
monstres panteixant.
Vas córrer, vas córrer a dalt.
Amunt! Més amunt!
Te'n vas anar a buscar la puresa, la claror,
el vol de l'àguila,
la muntanya màgica,
i no sabies que ja ho tenies al teu cor.
Ens has glaçat de dol,
escalfreds de por.
Per què no et vas trobar cap bon caçador?
Per què no era el xafogós mes d'agost?
Et volíem amb vida i no amb la fredor.
Ara, el Maigmó és teu,
la teua aura vagarà sempre per ell.
Blanca i tràgica donzella!
Princesa dissortada de llegenda!
En memòria de María Dolores
3 comentarios:
No coneixia la teua vena poètica i està sorprenent-me molt agradablement. A mino m¡ha pegat mai per la poesia. Seguix així i prompte tindràs un recull per publicar. Enhorabona!
Yo también te felicito Mari Pau, tanto por este como por el poema anterior, los dos son preciosos.
Gracias a las dos. Conchi, exageras en lo de publicar jaja... Sonia, me alegro de que te gusten.
Publicar un comentario